Fins després, Sergi

Hui hem conegut una notícia que ens ha colpit. El nostre amic Sergi Gómez i Soler, de la Confraria de la Soledat d'Ontinyent, ha deixat el seu càrrec de Macip per motius personals. Una decisió que ens sembla valenta i molt respectable, però no per això menys dolguda, ja que ha estat la persona necessària perquè les nostres ambdues confraries gaudim de la bonica amistat que venim mantenint.

Sempre atent amb nosaltres, sempre comboiador, sempre entranyable, Amic. Ens queda l'orgull que l'última processó en la qual ha processionat com a Macip haja estat a la nostra processó del Silenci del passat Dissabte Sant, obrint camí amb la seua torxa a la nostra Marededéu.

Com a mostra de la nostra estima, reproduïm en aquest web nostre la carta que Sergi ha adreçat a les confraresses i confrares de la Soledat d'Ontinyent en el seu acomiadament del càrrec, perquè també sentim el seu adéu. Fins després, Sergi.

Sergi a la processó del Silenci de Bellreguard de 2011

 

El món va com va, i justament ara que deixe de ser el Macip de la Soledat d’Ontinyent, estic convençut que potser, si sabem administrar els temps com toca, podré treballar per la confraria amb més intensitat, perquè potser ho faré amb més ganes.

El problema, ja vos el dic només començar aquest adéu escrit, ha estat justament aquest, el no haver sabut administrar els temps i haver acabant carregat un càrrec que, en principi ja es preveia ample, de tanta responsabilitat com també de tanta solitud. De feina, molta, massa, intensa. La façana sempre lluent per més que la casa trontollara. I sempre amb un somriure davant el teatre del món, malgrat trobar-nos sovint perduts dins el laberint de l’obligació adquirida al mig del desert. No passa res. Han estat uns anys immensos, preciosos de bona veritat, perquè tot el que hem fet ha estat a fi de bé, sempre, i, sempre, tot ha sigut fet per una gent que s’ha mostrat magnànima, afectuosa... Eixa és la gent de la Soledat, la meua gent. Després de rodar i rodar, i malgrat que poc tenim a veure, poc tenim en comú, pels anys passats i guanyats he sabut com vull ser quan siga major. I és per això que, a diferència d’altres castells d’aire bastits, sé que en aquest vull continuar habitant. Per si algun dia, quan del fum als torrejons vulga fer-se paret alçada, calga endreçar la biblioteca o fer les fotos acostumades per documentar el treball de la tanta gent que sempre ens acompanya. Allí vull estar.

Punyalades? Set en té el cor del nostre logo... No sé si n’he rebudes més o menys. N’he rebut, això sí. En el darrer any les que més han dolgut són les del silenci –no processional-, justament. Molts de vosaltres ho havíeu vist. Jo no les veia, com sempre, miop davant el meu interés particular i amb la velocitat de creuer del meu anar-fent.... Sabíeu també que la tanta responsabilitat no casava amb les espardenyes d’espart que jo insistia en posar-me, i aquest adéu meu a la figura de Macip no vos ve de nou. Però no me’n vaig enfadat, més que res perquè no me’n vaig. M’allibere de pressions per les quals, “modernista” com diuen que sóc, no estic fet. De pressions i responsabilitats que, en tantes ocasions, no tenen res a veure amb la mateixa entitat. I no havent xafarís i volent seguir entre vosaltres, hi haurà qui pregunte... i no seria millor callar i seguir com fins ara? Sí, i tant, fins l’ofegament absolut? Fins l’autonegació personal? La feina feta pot ser perfectament continuada, i millorada encara (i de llarg) per les moltes gents capaces que té la Soledat. En cas de necessitat, sempre estarà ací la meua mà. Però és que de camins hi ha molts, i a mi encara me’n falten recórrer uns quants ara que encara tinc forces, i jo sempre camine millor sense cossets ni sàrries.

No vulgueu veure enuig, que no el hi ha, ni voluntat d’enfrontar-me a cap membre de l’entitat, més que res perquè els “enemics” són a fora, i són comuns i es diuen ignorància i presumpció. No llença per terra el meu “fins després” la tasca immensa i profitosa del President. El mateix Clavari té en mi un amic incorruptible -que bé li ho he demostrat, fins i tot a l’hora de cantar-li les meues veritats a la cara-. Sempre he vetllat pel seu bé perquè m’és això mateix, amic. I d’amics hi ha pocs a la vida. Per això, eixa paraula, per a mi, és sagrada. Amb ell era el meu compromís i amb ell és que ara s’acaba el compromís, perquè es transforma en una necessitat meua de volar i d’ell de fer les coses d’una altra manera. Però hi ha respecte –absolut- en la divergència d’opinió. I si cal, quan calga, tornarem a unir forces. Per a mi, serà molt més cómode i amable el “per favor, podries dissenyar el paperet de tal o tal altra cosa” que no “anem a acomplir una obligació adquirida....”. Enteneu la cosa, veritat? No m’estranya. La gent que m’estime, la de la Soledat, sou oberts i ben actius de cor i ment. Entre vosaltres m’he sentit un més, i he aprés, cada dia, molt més del que suposava que mai no podria aprendre.

Per això, ma casa estarà sempre oberta a vosaltres i, jo mateix, atent a tot allò que pugueu necessitar del vostre Sergi Carrasca. Ara ja no seré Macip, però amb un somriure ben ample, tan ample com sóc jo, vos dic que podeu estar tranquils que no vos alliberareu de mi tant fàcilment. Molts anys de feina han donat molts anys d’estima, cap a vosaltres, la vostra idea, la vostra gana de fer coses, els nostres costums, la nostra imatge processional, la tendresa, la lluita per la veritat i la raó...

Ara, agafe de la mà la Vella Quaresma i me’n vaig amb ella a fer camí. Ens trobarem en algun dinar, en alguna reunió si se’m crida per aconsellar sobre aquell vestit o aquell acte... Jo procuraré anar aprenent perquè això sempre fa falta, i provaré d’ajudar directament els qui em substituisquen en tanta tasca com he arribat a desenvolupar.

No sé on arribaré, no en tinc ni idea. Ni si lluny ni si prop. Però on siga que em toque anar procuraré aplicar tot allò de l’amistat i la col·laboració sincera que he aprés de vosaltres. Ha estat un orgull el servir-vos a tots. Potser ha estat un dels meus grans moments aquest.

Ja ho sabeu els qui ens heu llegit de sempre que no vos deixaré el meu vestit. Quan em toque fer el meu darrer viatge, és tant l’amor que vos tinc que serà aquest el que voldré posar-me.

Molta sort i moltes gràcies.

Som Soledat.

Sergi Gómez i Soler